"Al llarg de la vida, per
breu que fos espodia fruir i crear; més enllà de simples cançons,
però, la simfonia sencera no s'arribava a sentir mai, les cent veus
i els instruments no sonaven mai alhora."
"I què bella, anguniosa i
incomprensible que era aquella sensació que li omplia el pit, aquell
amor, aquella fal·lera per cada veta i cada esquinçall de color de
la vida, aquell impuls dolç i salvatge de mirar i de crear, i
alhora, sota una fina coberta, la convicció, secreta i íntima, que
tot el que feia era pueril i estèril."
"Però tu, Li Bo, ets un
pobre home assetjat, angoixat i temerós. Entones la cançó del
crepuscle, i no et mous de casa teva, que flameja. Tu mateix hi has
calat foc, i això et dol, Li Bo, encara que cada dia escuris
tres-centes copes i brindis amb la lluna. Estàs trasbalsat, et mors
de pena, cantor de l'ocàs. No penses aturar-te? Que no vols viure?
Que no vols perdurar?"